Nos trasladamos de web

Etiquetes

,

paisdecolores

Renovar-se o morir. Després d’una llargs dies d’abandó i reprimint-me les ganes d’actualitzar, avui us revelem el secret. Per poder seguir creixent, avui inaugurem la nostra nova pàgina web. Més dinàmica, fresca i temàtica; Un País de Colores serà des d’avui el nostre principal blog i lloc de trobada… ara també en castellà. Sense oblidar el nostre passat i els nostres moments amb el patrimoni, deixarem sempre obert aquest blog per a tots aquell@s que continuïn volent opinar o que encara no ho han pogut fer.

Moltes gracies a totes i a tots per seguir-nos i fer possible aquest projecte!

…………………………………………………………………………………………………………

Renovarse o morir. Después de unos largos días de abandono y de reprimir-me las ganas de actualizar, hoy os revelamos el secreto. Para seguir creciendo, hoy inauguramos nuestra nueva web. Más dinámica, fresca y temática; Un País de Colores será desde hoy nuestro principal blog y lugar de encuentro… ahora también en castellano. Sin olvidar nuestro pasado y nuestros momentos con el patrimonio, dejaremos siempre abierto este blog para todos aquell@s que continúen queriendo opinar o aun no lo han podido hacer.

¡Muchas gracias a tod@s por seguir-nos y hacer este proyecto posible!

L’amic invisible: el feed-back entre museus i visitants

Etiquetes

, , , ,

“Conjunt de reaccions o respostes que manifesta un receptor respecte a l’actuació de l’emissor, el que és tingut en compte per aquest per canviar o modificar el seu missatge.”

Definició de Feed-back, WordReference.com  

Comprar les entrades, fer cua, veure l’exposició i sortir mentre comentem i contrastem les experiències amb els amics, la parella,… Un museu (convencional, si es que existeix l’alternativa) avui no es diferencia pràcticament en res d’un cinema. La raó última d’un museu, la reducció final de tota aquella parafernàlia que ens van fer estudiar a la universitat de Missió-Visió-Valors, acaba amb una xifra: el número de visitants. En això, també s’assembla al cinema. Únicament una subtil diferència: al museu, de tant en tant, s’hi fa alguna activitat.

Cambra reial

Vist això, com es pot parlar de feed-back? O millor dit, és lícit parlar de la relació museu amb l’exterior quan l’única evidència de que algú visita aquests llocs són els tiquets venuts? Com es pot parlar doncs de relacions entre visitant i museu? En la majoria dels casos, a més de no ser sostenibles, no aparenten ser ni democràtics: els temes de les exposicions, quan canvien, no ho fan per petició del visitants, sinó per criteris de “moda” o per la inspiració dels gestors culturals o dels propis directors. En altres paraules, tot per al poble, però sense poble. A tot estirar, algú pot tenir sort i trobar algún full de suggerències.

Aquesta és la interpretació de quina és la connexió museu-visitant construïda arran de diverses entrevistes que he pogut realitzar amb veïns, familiars, amics i companys de classe. Se que potser 57 persones no són gens representatives, però que a totes els hi sobtés que pogués existir un nexe entre el visitant i una institució cultural és un símptoma. Així, en molts casos la Cultura es vesteix amb una àurea celest, sacra, que marca una primera distància en aqueta relació (si es que existeix). D’entrada doncs, ja es parteix amb desavantatge, fet que s’accentua amb la interpretació de la col·lecció. El text que acompanya la peça no es pot limitar a una data o al nom d’un estil, i menys partir de la premissa recurrent de que per a més informació ja hi ha les audioguies o les visites guiades per a aquelles persones que “els hi calgui”. Ja són dos punts que deixen el visitant molt per sota, subjugat i cohibit si es suma el factor “No tocar”. Únicament a través de les activitats sembla aconseguir el perdó social, si bé ja massa tard, quan ja planeja sobre el museu la etiqueta (i la gran lacra) del “avorriment” i d’“inaccessible”.

museu-visitant

Però no cal ser tan pessimistes ni tan crítics. La realitat és que en aquests últims anys els museus també s’ha posat les piles per renovar-se. Gestors de comunicació institucional i relacions públiques apareixen per adaptar polítiques corporatives a institucions culturals. I és que acceptem-ho: els historiadors mai hem sigut bons comunicadors i aviat ens sedueix perdre’ns en tecnicismes històrics…oblidant que gairebé ningú ens entén. En tot cas, la relació museu-visitant encara ha de revertir-se. Des d’un País de colors volem aportar o recordar algunes idees:

– El visitant és qui dona valor al patrimoni, no el museu en si.

– L’opinió o impressions dels visitants, abans i després de visitar la exposició, o la percepció que tenen sobre el propi museu són importants. Un cop recopilades, analitzar-les i aplicar-les o adaptar-s’hi en planificacions futures.

– Excel·lent atenció al públic. Les úniques persones amb qui sol tractar el visitant (o veurà) a la exposició són els vigilants i el personal de taquilles. És llavors important que presentin una actitud favorable i no d’antipatia, desconfiança o nerviosisme. Aquesta atenció, a més, ha de perllongar-se més enllà de la visita per informar de de les noves activitats o exposicions via newsletter, web o xarxes socials.

– La cultura pot ser cara, així que cal demostrar que val la pena gastar-s’hi diners en l’entrada i garantir una bona experiència. Activitats atractives (pensant en el públic), no convencionals, amb gran llibertat individual, accessibles… i sobretot, diverses.

– Endur-se un bon record. Els petits canvis aquí marquen la diferència. Per exemple, els tiquets de les entrades podrien ser més elaborats (i no un tall de paper que acaba a les escombraries); cadires o seients per descansar, dissenys fotogènics (sempre que no es malmetí l’obra); espais de picnic o de lleure,…

I un sens fi de possibilitats que permetrien un major vincle entre visitant i museu. No és fàcil, però hi ha multitud d’opcions i preus. Ara, un cop més, toca a les institucions culturals donar el primer pas. Així, i a la llarga, acabarà fent el seu efecte🙂

L’últim viatge de Pantagruel

Etiquetes

, , , , ,

ilustracindegustavedori

“Llavors ella em reconegué i em semblà divina, més propicia, més docta, més prudent, més diserta, més humana, més bondadosa, més capaç de conduir-nos que cap altra de les que hi havia amb ella. Després de agrair humildement a la reina el seu obsequi anàrem fins a la nostra nau acompanyats per set joves llanternes histriòniques, quan ja lluïa la clara Diana.”

Rabelais iniciava així un dels darrers viatges de Pantagruel i que el portarien a l’oràcul de la Divina Ampolla, a través de les meravelles del palau de la sacerdotessa Babuc. I molt a plogut des de llavores. D’aquella “cultura popular” avui només en resten vells vestigis, alguna peça de museu i moltes tesis i conclusions més o menys encertades. El carnaval d’avui ja no és el del món de Rabelais, ni tan sols restà en vida el gran carnaval de Venècia dels temps de Giacomo Casanova, que si bé era de “saló”, solia allargar-se fins a 6 mesos.

En plenes dates de carnaval, regions i municipis han elaborat programes i activitats per a tot aquelles persones que vulguin sumar-se a la disbauxa: rues, balls, concursos de disfresses, tallers de màscares,… Després de recorre i visitar diversos llocs de Catalunya, aquest any tocava el celebèrrim carnaval de Sitges. Conegut pel seu llibertinatge, ofereix rues, timbals i trompetistes que toquen hora escassa pels carrers… tot això acompanyat en tot moment d’un cordó policial antidisturbis, armats i amb mirada nerviosa. A Sitges, com a la majoria de municipis, la il·lusió del carnaval queda contrastada amb la realitat dels carrers: poca participació, moltes fotos i sobretot, alcohol i més alcohol fins fer d’aquest dia un cap de setmana qualsevol.

sitgespanoramica

No volem pecar de nostàlgics ni idealitzar el passat del carnaval, però no és pot negar que aquesta celebració ha experimentat un procés de homogeneïtzació, com totes les altres festivitats, si bé amb l’excepcionalitat de la disfressa. I això es deu en part a un fracàs d’ofertes alternatives. I és aquí on la cultura hauria de ser-hi present i atractiva… i no sumar-se un altre fracàs. On són els museus que obren fins a la matinada? I els focs d’artifici? I els tallers que van més enllà de les manualitats per a nens? Per què no fer els dies de carnaval un programa com els que es preparen per a la nit dels museus i incloure’l al programa municipal? Concursos de retòrica improvisada, xerrades sobre l’origen i evolució del carnaval, balls de saló amb màscara,… i un sens fi d’idees obertes a tothom i que no impliquen necessàriament un cost econòmic , a més de tenir la seva gràcia. Tanmateix, altres iniciatives interessants serien fires i mercats de disfresses i màscares. I és que, qui no ha tingut dificultat a l’hora d’escollir la seva disfressa i no trobava cap botiga?

venetian1

En resum, sense alternatives (i aquí estem tots els sectors implicats), el carnaval continuarà essent sinònim de alcohol+música convencional+ball improvitzat, és a dir, un cap de setmana qualsevol. En el fons, ja ho profetitzava cruament Rabelais:

“El bon Pantagurel i la seva docta companyia no van fer un viatge tan llarg per desxifrar un enigma que, després de tot, només interessa a Panurgo. Pantagruel i els seus companys han anat a consultar a la Divina Ampolla sobre la sort de tota la Humanitat, i l’oracle els ha contestat TRINCA, és a dir: beveu de la font del coneixement. Conèixer per estimar és el secret de la vida. Fugiu als hipòcrites, als ignorants, als malèvols i traïdors, lliureu-vos dels terrers infundats, estudieu l’Home i l’Univers, coneixeu les lleis del món físic i moral per sotmetre-us a elles i només a elles, beveu, beveu la Ciència ; beveu la Veritat, beveu l’Amor.”

Cultura + economia sostenible: l’exemple de la Gastroteca

Etiquetes

, , , , , , ,

En temps de crisis, les fires d’artesania s’han multiplicat arreu fins a ser la base econòmica de moltes famílies. Petits i mitjans productors, alguns d’ells molt joves i de recent incorporació, busquen col·locar el seu producte en un mercat difícil i molt competitiu. La Generalitat, demostrant consciència d’aquesta realitat, va aprovar una nova iniciativa: la Gastroteca.

CULTURA

Aquest és l’esquema base del projecte Gastroteca. És una iniciativa territorial impulsada des de la Generalitat de Catalunya, el Govern de Balears i la Ciutat d’Alger; i que aposta per apropar els productes d’aquestes regions a tothom que li interessi, d’una manera clara i ràpida. A través de la pàgina web gastroteca.cat, podem accedir a la cerca de diferents productes i serveis que ens ofereixen els artesans i productors adscrits. Tant si sabem el que busquem, o  volem fer un regal especial o simplement ens ve un cop de curiositat; la web ens ofereix diverses opcions de cerca: alfabèticament, per regions, per distintiu, per tipus de producte o per temporada. De manera conjunta, sens informa ràpidament de quins són els productes de temporada i on podem comprar-los. I si encara tenim algun dubte, podem consultar en tot moment la “Guía de compra”. Ara bé, cal tenir en compte que si bé la web agrupa els productors i ens ofereix el seu contacte i web (si en té), en cap cas és una botiga on-line des d’on comprar des de casa. La intenció és, seguint la línia de desenvolupament sostenible, implicar-se en el transport, visitar la zona, seguir les rutes proposades i gaudir del tracte de proximitat.

Ara bé, no només de productes tracta el projecte. I és que, per què no aturar-se després de viatjar entre la diversitat de productors per degustar la cuina de la zona? A la pestanya ¿On degustar? Trobarem un sens fi de propostes que podrem escollir a gust –mai millor dit. Si, d’altra banda, creieu que ja heu fet suficient despesa i preferiu cuinar a casa, us podeu us podeu deixar aconsellar a “Receptes”, que enllacen els productes amb la cuina tradicional.

maduixes

A tall personal, podríem pensar que es tracta d’un projecte estàtic, lineal. Res més allunyat de la realitat. El projecte ja està en ple funcionament i es troba present en diversos punt d’informació turística (per exemple, Girona el trobareu i podreu comprar alguns d’aquests productes al Punt de Trobada Gironès, a Sarrià de Ter), des d’on es combina i enllaça amb diverses activitats per a tots els públics i on ens poden informar de la pròpia iniciativa. Via web, també podem mantenir-nos informats a través de la “Agenda” i de les “Novetats”, així com acceptar les propostes destacades. . Tots els interessats que vulguin inscriure’s ho poden fer a través de la mateixa web.

La web, clara i accessible, es trobà escrita en català, castellà i anglès. Present a diverses xarxes socials, gastroteca.cat es presenta com una iniciativa prometedora i amb un gran potencial. Llàstima que el seu radi de difusió sigui tan limitat, essent encara desconeguda per a la majoria dels propis catalans. Resta però a les nostres mans poder canviar-ho.

Econòmicament, el seu impacte encara està per veure. Potser no sigui la solució a la crisis general, però ofereix un filó molt interessant. I és que, ara per ara, la web posa al mateix nivell el petit productor que el gran majorista, donant-los una via oficial per donar-se a conèixer. Resta però un punt important (crec jo): l’enllaç amb les pròpies fires, de les quals no se’n parla en cap moment; així com de les botiges on es poden adquirir dits productes si no es venen al detall. Tot i això, us la recomanem.

Moltes gràcies i fins aviat!

QR als museus: una opció de futur?

Etiquetes

, ,

qr

En els darrers mesos s’han conegut diversos casos de museus, fundacions i altres col·leccions que han implantat els codis QR com a part del seu discurs. Uns dels darrers a fer-ho és el museu de l’Exèrcit (Toledo) i el museu del Teatre Romà de Cartagena. Davant de la difusió d’aquesta nova tecnologia cal plantejar-se quin és el paper (o quin podrà ser) d’aquests codis en l’àmbit museogràfic.

A efectes pràctics el QR (codi de resposta ràpida) ens remet, via smartphone amb connexió a Internet, a un url o webside. La pregunta important és: com s’aplica això al museu?

Des de la perspectiva del visitant, aquest pot accedir a una web que li oferirà una informació extra sobre un objecte o una exposició a través de una simple fotografia al QR corresponent. En conseqüència, el visitant pot així continuar descobrint o aprenent a través de la lectura o la visualització d’algun recurs multimèdia web, estalviant la saturació d’informació via  paper o vinil . Si aquest és un dels principals avantatges, la contra no és menys rellevant.

D’entrada, el QR és transforma així en una “nota al peu de pàgina” de les col·leccions i no es trenca el principal vincle: l’avorriment. A més, és planteja sense tenir en compte que, en les dates que estem, aquest tipus de discurs es salta les aportacions del postmodernime historiogràfic per donar a conèixer un discurs clàssic, cartesià i materialista basat en les fonts.

D’altra banda, si cal anar al museu per llegir una parrafada de text o per veure algun vídeo, per que no es pot fer des de casa? Aquí entrem al conflictiu punt de la digitalització de les col·leccions i la difusió a través de la web. Si bé no deixa de ser una gran contradicció, l’arrel del problema rau no tant en la tecnologia com en la mentalitat que tenen molts directors i assessors de museus. I és que el rebuig instantani de molts a penjar fotos de tota la col·lecció a la web del museu inspira tal terror que molts prefereixen una web buida, sovint avorrida i sempre incompleta. Aquesta mentalitat a estones franquista, que tant mal ha fet en confondre protegir amb guardar, a entendre el patrimoni com “Tesoro y Monumento”… és la mentalitat que ara recolza situacions tant il·lògiques i surrealistes com pretendre que el visitant faci us del QR per accedir a una web amb un contingut igual de buit o un text summament exclusiu i infranquejable sinó és paga entrada o es visita. A efectes finals, el QR esdevé així en el comú dels casos un equivalent a les audioguies; si bé aquestes últimes tenien el gran avantatge de no tenir que anar fent fotos a cada peça.

L’altra contra ve des d’una perspectiva de sentit més general. En origen, els museus difonien, informaven i educaven als visitants i curiosos que s’hi apropaven; garantint un accés lliure i gratuït pel comú del públic. Ara, tot i que paguis l’entrada, existeix la possibilitat de perdre’s part de la informació si no disposes d’un smartphone amb connexió a Internet. A les postres, l’ús del QR a España és només del 16% sobre els usuaris que disposen de smartphone (segons afirma l’estudi de comScore, Inc.) . Cal així incloure el QR en el discurs museogràfic? Els museus han de patir ara una plaga de informació pixelada?

Crec que el QR pot ser un complement perifèric com ho són les audioguies, però no hauria de ser la base d’un discurs ni contenir una informació exclusiva. A més d’estar passada de moda (si és que algun cop ho ha estat) l’únic al que sol ajudar el QR és a donar un aire de secretisme, avorriment i traves allà on apareixen. Cal apostar més aviat per noves tecnologies interactives que comuniquin, siguin atractives i accessibles a TOTS. Els museus que no ho entenguin així no tenen cap dret a preguntar-se per que no tenen més visitants.

Epíleg a la batalla de Muret: Montsegur

Etiquetes

, , , , ,

montsegur

Montsegur (Midi-Pyrénées, França)

Entre les altes i escarpades muntanyes del Mig-Pirineu francès s’alça l’antic castell de Montsegur, colofó final de la coneguda ruta del Càtars. Rendint honor a la seva història, poques són les restes que s’hi poden trobar. Des de que Simó de Monfort encapçalés les tropes franceses en la croada contra els càtars i posés setge i destrucció al lloc, Montsegur mai tornà a ser aquella vila prospera i rica que fou al s.XI.

Deixant els fets a part, Montsegur es situa com el capítol final que tanca tant la ruta com la història càtar. El seu imponent castell ha sigut motiu i inspiració d’artistes i poetes… però també d’una política patrimonial. Analitzem el cas i deixem a la vostra voluntat fer-ne la interpretació:

bandera

ANÀLISIS INTERN:

Debilitats:

– Ruta enfocada per als mesos de bon temps. Si Montsegur queda cobert de neu, el poble es paralitza i no s’ofereix cap activitat ni visita. Fins i tot es tanca el punt d’informació turística.

– Poca interpretació del patrimoni, limitada a 5 panells informatius tipus foli.

– Pel comú del públic, pot semblar un vell edifici buit de contingut ja que únicament hi resten les velles muralles medievals.

– Discurs patrimonial i històric enfocat pràcticament als temps medievals, deixant de banda altres èpoques o fets.

-Cobrament d’entrada als mesos de bonança.

– Manca d’un centre interpretatiu o museu que recreí la vida o fets de la zona.

– Visita no accessible per a persones que necessitin cadira de rodes.

– Manca total de papereres.

Fortalesa:

– Bona conservació de les restes de l’edifici, amb pocs signes de erosió o degradació.

– Camins d’accés acondicionats amb esglaons i baranes que s’integren a la natura. Tanmateix, es procura un espai net enmig de la vegetació.

– En mesos de neu no cal pagar tiquets de visita.

– Panells informatius en diversos idiomes.

– Bon equilibri entre informació, claredat i accessibilitat; sense caure en l’excés o saturació de dades.

– Panells informatius que citen altres fets més enllà de la història dels càtars.

– Camí fins al castell practicable en poc temps i sense gaires dificultats, essent apte per a totes les edats i tant per a esportistes com per a visitants ocasionals.

 interior del castell

ANÀLISIS EXTERN:

Amenaces:

– Manca de serveis públics, limitats a un centre d’informació turística, algun hotel i una fleca.

– Poques places de pàrquing en general.

– Una carretera plena de corbes i l’aïllament en que es troba tant el municipi com el lloc poden ser factor de dissuasió per a molts visitants en potència.

– Manca de transport públic, limitat a un autobús.

L’oferta “càtar” de la zona pot eclipsar Montsegur en pro d’altres nuclis amb més serveis i més ben connectats.

– Si els negocis de la zona tanquen o la ruta càtar esdevé quelcom “passat de moda”, Montsegur pot perdre immediatament tota atenció i visita.

– Públic objectiu limitat a catalans i francesos del sud.

– El discurs sobre el catarisme eclipsa i anula altres èpoques, fent-les inexistents en pro d’una major integració (i homogenieització) a la ruta.

muralla

Oportunitats:

– Serveis públics a un preu raonable.

– Espais de picnic, oci i WC públics al municipi.

– Bon accés en cotxe, amb disponibilitat de pàrquing gratuït tant al municipi com a les proximitats del castell.

– Mapa geogràfic i de zones de interès al municipi i a l’entrada del castell.

– Integració del patrimoni local en una ruta cultural i històrica potent, així com en el seu entorn social i natural.

– Entorn natural únic, amb vistes impressionants.

– Negocis locals que difonen la cultura càtar i des d’on s’informa de la pròpia ruta.

– Forta voluntat social per protegir i difondre el seu patrimoni, amb una notable responsabilitat social.

– Implicació del sector púbic en la difusió i conservació del patrimoni.

– Indicacions diverses i clares apareixen quilòmetres abans d’arribar al municipi, pel que es fa difícil perdre’s.

– Accessibilitat general per a tot tipus d’edats, tant per a visites ocasionals com per a persones interessada, famílies o escapades en parella.

Us animem a fet la visita i poder contrastar opinions🙂

camins

Bones Festes!

Etiquetes

, ,

nadal

Aquest és el primer Nadal de Un país de Colors i us agraïm a tots els que ens seguiu, visiteu i comenteu les nostres idees: sense vosaltres aquesta iniciativa hauria sigut un fracàs. En pocs mesos ja sóm més de 10 fidels seguidors i un bon ritme de visites diàries.

Per als fans del patrimoni cultural, us proposo una endivinalla: reconeixeu el castell de la fotografia? Us dono una pista: està al Pirineus francès. Tornant de vacances li dedicarem una entrada ^^.

Gràcies a tots,Bones festes a tots y millor any!

La gran vergonya del patrimoni català: el monestir de Poblet

Etiquetes

, , , , ,

monestir

Si el passat dilluns us parlàvem de les excel·lències de les Coves de L’Espluga, avui afegim el seu màxim oposat. Si algun dia us proposeu visitar-lo, bon servei us farà llegir aquesta entrada. Recentment vaig anar-hi per primer cop i us explicaré les impressions i fets que em succeïren.

El monestir és fàcilment localitzable ja que trobem indicacions clares als municipis més propers al lloc. Bona carretera, un paisatge de vinyes enmig d’una plana interior, gran disponibilitat de pàrquing gratuït just davant del monestir… La visita prometia mentre contemplava l’exterior del magne conjunt. Creuada la primera porta del que fora la darrera muralla, una gran avinguda ens ofereix una perspectiva de la plaça interior. Aquí s’hi troba la Oficina de turisme, d’horari bastant limitat (marge d’obertura inferior al d’accés al monestir) i serveis mínims. Creuant la segona porta interior, just sota les pollegueres, hi ha la botiga de records. Al entrar-hi, vaig veure la dependenta intentant entendre’s amb una parella de francesos amb allò típic de “si no t’entenen, crida’ls-hi més fort”. La falta de respecte ens va rebotar a nosaltres, amb un monosíl·lab :“4€”. Res més.

poblet

Un cop pagat, ens vam dirigir a l’entrada del monestir situada sota les torres gòtiques. Aquí però ens vam trobar un pati interior tancat amb clau per tots costats, amb una porta entreoberta que donava a una habitació. Vaig decidir acostar-m’hi i preguntar a una dona que estava xerrant amb un col·lega seu is disposaven d’algun tipus de guia o informació per accedir al castell. La resposta de la dona: “heu d’anar a l’oficina de turisme!”i ens van fer fora. Un vigilant se’ns va acostar amenaçador i vam tornar a la botiga ja que no sabíem que dimonis havíem pagat. La dependenta (la de educació dubtosa)ens diu en el seu to habitual que allò és una visita guiada obligada i que tornem al pati interior que començarà la visita aviat. No enteníem res. Hi tornem i trobem un grup de gent entrant per una porta: aquella parella de la habitació eren els guies.

font

Ens expliquen que podem fer fotos però res de fer soroll ja que el monestir continua actiu (després de que el 1940 fos “re-comprat” per l’Església i ocupat de nou per monjos). La dona ens oferí així una minsa visita de menys de 45 minuts, corrents pràcticament d’un lloc a un altre, amb un 3 frases com a molt per espai. L’impactant és que la visita a les tombes reial (profanades fa dècades arran de abandó del monestir produït per de la desamortització de Mendizábal) ha de ser en silenci sepulcral – mai millor dit-. No es poden fer preguntes i l’única explicació referent va ser “aquí i trobareu alguns reis de la Corona d’Aragó”. Res més. No hi ha cap tipus d’indicació, ni cartell ni plànol que expliqui quina tomba correspon a qui. Si a la desinformació total li sumem que el grup de visitants està sempre recelosament acompanyat de guardes de seguretat, que no compleix cap norma d’accés a minusvàlids i que no es permet cap tipus de pregunta ni conversa… El resultat és un desastre immens de l’organització patrimonial. Per si no fos prou, avisem que els restauradors que visitin el lloc podrien acabar traient-se els ulls al veure que la “restauració” del conjunt no segueix ni de lluny les convencions de la Carta d’Atenes: afegits atzarosos, eliminació de parets, retocs i construccions que volen passar per originals…

tombes

Poblet, la gran mentida del patrimoni català, la gran vergonya. Restà més autèntic en els anys del seu abandó. Creieu-me, si el visiteu acabareu fent com jo: tornant a casa molt ofuscat, traït, veient que el que surt a la wikipedia supera de lluny l’experiència de visitar el lloc.

Al tornar a casa, vaig trencar el tiquet de l’entrada i vaig rentar-me les mans. Poblet no mereix ni  els 4€ de l’entrada reduïda tal i com s’ha organitzat i gestionat.

Les Coves de l’Espluga: un nou model museogràfic

Etiquetes

, , , , , ,

Avui ampliem el radi i presentem un nou conjunt patrimonial. I és que aquest any les Coves de l’Espluga del Francolí estrenen projecte museogràfic.  Aquest espai es troba just a l’entrada del municipi de L’Espluga del Francolí (Conca de Barberà), disposa d’un ampli pàrquing gratuït i d’una zona de parc i de picnic; ideal tant per fer excursions en família com  per a parelles o col·legis. Tanmateix les indicacions per arribar-hi ja són presents abans d’entrar al municipi, sent fàcilment localitzable i accessible.

Un cop us dirigiu a la recepció de les coves i pagueu la corresponent entrada, us explicaran que la visita és obligadament guiada i que no es poden fer fotos ni vídeos (per aquest motiu no hem pogut presentar imatges de l’interior de les coves). Vist això, hom podria pensar que ens trobem davant la típica visita guiada, llarga i avorrida, a estones massa rapida o massa lenta. És però comprensible que sigui guiada ja que la visita es realitza a l’interior de les coves, que si bé estan preparades i són accessibles en tot moment, es realitzen en l’espai natura original. Si recordem Altamira i el seu alt grau de degradació, la visita guiada por presentar-se com una alternativa conciliadora si es gestiona bé i deixa prou llibertat al visitant com per no sentir-se pressionat pel rellotge o pel planning de visita.  Amb 1h i 15min. que dura la visita a les coves i les freqüents estones que es dona al visitant, aquest objectiu queda acomplert.

Pel que fa a aspectes de contingut, s’ofereix una visita pràcticament a les fosques per l’interior de les coves. El guia marca únicament el recorregut i matisa o explica amb més detall l’espai o allò que s’hi feia durant l’ocupació dels Neandertals i l’home modern, tallant el discurs històric a les darreries del poblament iber. El que marca i determina la totalitat de la visita són els audiovisuals. Diverses escenes i diorames recreen i representen la vida en temps prehistòrics a l’interior d’aquell espai, fent-se comprensibles i accessibles a tots els públics (des de nens fins a experts prehistoriadors), tot combinant-se amb tecnologia ambiental. La visita no deixa de ser sorprenent i atractiva, plantejada com un viatge en el temps. La modificació però de l’espai i alguns comentaris llicenciosos sobre la natura dels Neandertals (com que sabien comunicar-se entre ells com avui fem els humans) freguen el límit de fer un parc temàtic per tal de fer un projecte més atractiu.

Acabada la visita a les coves, l’itinerari finalitza a un espai exterior on s’han construït diverses cabanes per recrear el neolític de la zona i on s’ofereixen altres activitats per a diversos públics: tallers de pintura rupestre per a nenes i nens, visites fins les profunditats de la cova amb equips d’espeleologia i tallers d’arqueologia.

En resum, les coves del Francolí presenten un model museogràfic punter i exemplar, realitzat amb un pressupost digne i encomanat a empreses d’audiovisuals competents i avantguardistes. Tot i ser una visita guiada, es disposa de estones varies de lleure mentre s’ofereix un discurs atractiu i entenedor. Han demostrat saber combinar una temàtica històrica i geològica clàssica amb la tecnologia per fer oferir una visita emocionant (i no es estrany que sigui un indret de la “ruta de les sentits”) i espectacular.

Si bé el marc cronològic s’emmarca al paleolític i el neolític, es marginen altres cronologies històriques de també notable importància. El fet però és que voler introduir totes les èpoques a la cova hauria portat a un caos d’informació únicament resoluble per a historiadors i experts. Per a aquells que trobin a faltar altres èpoques, a la botiga del museu hi trobarà diverses publicacions especialitzades, guies gratuïtes de la zona o pot desplaçar-se fins als museus més propers. I és que L’Espluga del Francolí ofereix gran varietat de serveis, productes típics (com els carquinyolis) i ofertes culturals; sovint cruelment marginades o a l’injusta ombra del gran monestir de Poblet.

Recomanem al 100% la seva visita:

http://www.covesdelespluga.info/htm/cat/home.htm

Gestió cultural o paràsits del patrimoni?

Etiquetes

, , , ,

L’entrada d’avui remet a un affaire patrimonial. Vilafant és un poble situat al sud-oest de Figueres que en aquest últims 10 anys s’ha implicat en la cerca del seu passat històric. Com molts municipis, intenta trobar i difondre aquell patrimoni que remet a la seva història o d’aquelles restes que encara són visibles avui. Per aquest motiu, Vilafant va impulsar diverses iniciatives per recuperar i rehabilitar espais  d’Interès Local. Dins d’aquest projecte s’incloïen 2 grans edificis: el mas de Palol Savaldòria i l’anomenada “bòbila d’en Soler”. Situats l’un al costat de l’altre,  aquestes construccions relaten un marc cronològic que va des d’una necròpolis alt medieval fins el s.XX, quan el complex rajoler de la bòbila va deixar de ser operatiu.

Vist això, l’Ajuntament va apostar per fer un centre cultural i turístic entorn aquests espais. Es van planificar diverses campanyes d’excavacions (algunes ja iniciades i que han donat a conèixer la necròpolis) i una reforma i rehabilitació progressiva dels edificis ja que es troben en risc de ruïna. El projecte es va difondre a través dels diaris de la zona i va rebre el suport i vist-i-plau dels veïns. En plena crisis, l’Ajuntament i el municipi va fer l’esforç de retallar pressupostos en festes locals, pavimentació i asfaltat de vies per tal de dedicar una partida important al projecte cultural. El 2008 la bòvila es declarà BCIL (Bé Cultural d’Interès Local), tot i que continuava essent de titularitat privada.

El 2009 la situació però es va torcí. Just al costat del conjunt patrimonial s’iniciaven les obres de dues vies ferroviàries: el TGV i la via d’amplada internacional. L’Ajuntament, veient-se-les venir i sabent que tota lluita contra el projecte ferroviari seria en va, va demanar suport en la protecció més immediata del conjunt. El mateix any es rep la visita del Director del Museu de la Ciència de Barcelona, qui va prometre un informe per garantir una major seguretat del conjunt. El director però va demostrar la seva gran (in)competència en patrimoni i mai va considerar oportú enviar el document requerit. Paral·lelament, s’aprofundeix en els estudis històrics i arqueològics: un treball de màster sobre la bòbila i diversos articles recalquen un passat rajoler de notable relleu. Però amb les retallades i traves legals s’atura el projecte.

Desprotegit el conjunt i deixat a la sort de la tramuntana i les obres del TGV, va passar el que havia de passar: l’ensorrament de part de la xemeneia de la bòbila, xemeneia que a més era icònica del municipi. El conjunt es troba avui en un equilibri ruïnós, esperant la seva fi vora les vies i sotracs del TGV. L’Ajuntament amb prou feines rep subvencionament i tot estudi sobre el patrimoni s’ha abandonat al fons d’una llibreria. Vilafant continua essent recordada i coneguda per aquest conjunt. Avui però el municipi, enlloc de tenir un complex turístic i patrimonial, compta amb un macabre monument a la miserable gestió cultural del país.

 

 

 

 

 

 

 

 

Sisplau, no maltracteu més el patrimoni. Renoveu càrrecs i busqueu gent competent, no contactes deslleials. Del contrari, aquest país restarà entre velles ruïnes, però mai entre patrimoni.

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.