Etiquetes

, ,

qr

En els darrers mesos s’han conegut diversos casos de museus, fundacions i altres col·leccions que han implantat els codis QR com a part del seu discurs. Uns dels darrers a fer-ho és el museu de l’Exèrcit (Toledo) i el museu del Teatre Romà de Cartagena. Davant de la difusió d’aquesta nova tecnologia cal plantejar-se quin és el paper (o quin podrà ser) d’aquests codis en l’àmbit museogràfic.

A efectes pràctics el QR (codi de resposta ràpida) ens remet, via smartphone amb connexió a Internet, a un url o webside. La pregunta important és: com s’aplica això al museu?

Des de la perspectiva del visitant, aquest pot accedir a una web que li oferirà una informació extra sobre un objecte o una exposició a través de una simple fotografia al QR corresponent. En conseqüència, el visitant pot així continuar descobrint o aprenent a través de la lectura o la visualització d’algun recurs multimèdia web, estalviant la saturació d’informació via  paper o vinil . Si aquest és un dels principals avantatges, la contra no és menys rellevant.

D’entrada, el QR és transforma així en una “nota al peu de pàgina” de les col·leccions i no es trenca el principal vincle: l’avorriment. A més, és planteja sense tenir en compte que, en les dates que estem, aquest tipus de discurs es salta les aportacions del postmodernime historiogràfic per donar a conèixer un discurs clàssic, cartesià i materialista basat en les fonts.

D’altra banda, si cal anar al museu per llegir una parrafada de text o per veure algun vídeo, per que no es pot fer des de casa? Aquí entrem al conflictiu punt de la digitalització de les col·leccions i la difusió a través de la web. Si bé no deixa de ser una gran contradicció, l’arrel del problema rau no tant en la tecnologia com en la mentalitat que tenen molts directors i assessors de museus. I és que el rebuig instantani de molts a penjar fotos de tota la col·lecció a la web del museu inspira tal terror que molts prefereixen una web buida, sovint avorrida i sempre incompleta. Aquesta mentalitat a estones franquista, que tant mal ha fet en confondre protegir amb guardar, a entendre el patrimoni com “Tesoro y Monumento”… és la mentalitat que ara recolza situacions tant il·lògiques i surrealistes com pretendre que el visitant faci us del QR per accedir a una web amb un contingut igual de buit o un text summament exclusiu i infranquejable sinó és paga entrada o es visita. A efectes finals, el QR esdevé així en el comú dels casos un equivalent a les audioguies; si bé aquestes últimes tenien el gran avantatge de no tenir que anar fent fotos a cada peça.

L’altra contra ve des d’una perspectiva de sentit més general. En origen, els museus difonien, informaven i educaven als visitants i curiosos que s’hi apropaven; garantint un accés lliure i gratuït pel comú del públic. Ara, tot i que paguis l’entrada, existeix la possibilitat de perdre’s part de la informació si no disposes d’un smartphone amb connexió a Internet. A les postres, l’ús del QR a España és només del 16% sobre els usuaris que disposen de smartphone (segons afirma l’estudi de comScore, Inc.) . Cal així incloure el QR en el discurs museogràfic? Els museus han de patir ara una plaga de informació pixelada?

Crec que el QR pot ser un complement perifèric com ho són les audioguies, però no hauria de ser la base d’un discurs ni contenir una informació exclusiva. A més d’estar passada de moda (si és que algun cop ho ha estat) l’únic al que sol ajudar el QR és a donar un aire de secretisme, avorriment i traves allà on apareixen. Cal apostar més aviat per noves tecnologies interactives que comuniquin, siguin atractives i accessibles a TOTS. Els museus que no ho entenguin així no tenen cap dret a preguntar-se per que no tenen més visitants.

Anuncis