Etiquetes

, , , ,

“Conjunt de reaccions o respostes que manifesta un receptor respecte a l’actuació de l’emissor, el que és tingut en compte per aquest per canviar o modificar el seu missatge.”

Definició de Feed-back, WordReference.com  

Comprar les entrades, fer cua, veure l’exposició i sortir mentre comentem i contrastem les experiències amb els amics, la parella,… Un museu (convencional, si es que existeix l’alternativa) avui no es diferencia pràcticament en res d’un cinema. La raó última d’un museu, la reducció final de tota aquella parafernàlia que ens van fer estudiar a la universitat de Missió-Visió-Valors, acaba amb una xifra: el número de visitants. En això, també s’assembla al cinema. Únicament una subtil diferència: al museu, de tant en tant, s’hi fa alguna activitat.

Cambra reial

Vist això, com es pot parlar de feed-back? O millor dit, és lícit parlar de la relació museu amb l’exterior quan l’única evidència de que algú visita aquests llocs són els tiquets venuts? Com es pot parlar doncs de relacions entre visitant i museu? En la majoria dels casos, a més de no ser sostenibles, no aparenten ser ni democràtics: els temes de les exposicions, quan canvien, no ho fan per petició del visitants, sinó per criteris de “moda” o per la inspiració dels gestors culturals o dels propis directors. En altres paraules, tot per al poble, però sense poble. A tot estirar, algú pot tenir sort i trobar algún full de suggerències.

Aquesta és la interpretació de quina és la connexió museu-visitant construïda arran de diverses entrevistes que he pogut realitzar amb veïns, familiars, amics i companys de classe. Se que potser 57 persones no són gens representatives, però que a totes els hi sobtés que pogués existir un nexe entre el visitant i una institució cultural és un símptoma. Així, en molts casos la Cultura es vesteix amb una àurea celest, sacra, que marca una primera distància en aqueta relació (si es que existeix). D’entrada doncs, ja es parteix amb desavantatge, fet que s’accentua amb la interpretació de la col·lecció. El text que acompanya la peça no es pot limitar a una data o al nom d’un estil, i menys partir de la premissa recurrent de que per a més informació ja hi ha les audioguies o les visites guiades per a aquelles persones que “els hi calgui”. Ja són dos punts que deixen el visitant molt per sota, subjugat i cohibit si es suma el factor “No tocar”. Únicament a través de les activitats sembla aconseguir el perdó social, si bé ja massa tard, quan ja planeja sobre el museu la etiqueta (i la gran lacra) del “avorriment” i d’“inaccessible”.

museu-visitant

Però no cal ser tan pessimistes ni tan crítics. La realitat és que en aquests últims anys els museus també s’ha posat les piles per renovar-se. Gestors de comunicació institucional i relacions públiques apareixen per adaptar polítiques corporatives a institucions culturals. I és que acceptem-ho: els historiadors mai hem sigut bons comunicadors i aviat ens sedueix perdre’ns en tecnicismes històrics…oblidant que gairebé ningú ens entén. En tot cas, la relació museu-visitant encara ha de revertir-se. Des d’un País de colors volem aportar o recordar algunes idees:

– El visitant és qui dona valor al patrimoni, no el museu en si.

– L’opinió o impressions dels visitants, abans i després de visitar la exposició, o la percepció que tenen sobre el propi museu són importants. Un cop recopilades, analitzar-les i aplicar-les o adaptar-s’hi en planificacions futures.

– Excel·lent atenció al públic. Les úniques persones amb qui sol tractar el visitant (o veurà) a la exposició són els vigilants i el personal de taquilles. És llavors important que presentin una actitud favorable i no d’antipatia, desconfiança o nerviosisme. Aquesta atenció, a més, ha de perllongar-se més enllà de la visita per informar de de les noves activitats o exposicions via newsletter, web o xarxes socials.

– La cultura pot ser cara, així que cal demostrar que val la pena gastar-s’hi diners en l’entrada i garantir una bona experiència. Activitats atractives (pensant en el públic), no convencionals, amb gran llibertat individual, accessibles… i sobretot, diverses.

– Endur-se un bon record. Els petits canvis aquí marquen la diferència. Per exemple, els tiquets de les entrades podrien ser més elaborats (i no un tall de paper que acaba a les escombraries); cadires o seients per descansar, dissenys fotogènics (sempre que no es malmetí l’obra); espais de picnic o de lleure,…

I un sens fi de possibilitats que permetrien un major vincle entre visitant i museu. No és fàcil, però hi ha multitud d’opcions i preus. Ara, un cop més, toca a les institucions culturals donar el primer pas. Així, i a la llarga, acabarà fent el seu efecte 🙂

Advertisements