Calella de Palafrugell

Etiquetes

, , , ,

Racó idíl·lic bora el mar, Calella de Palafrugell és avui el darrer refugi del turisme de detall i encant. Lliure de complexos hotelers (almenys, a primera línia de mar), de grans gratacels i d’un turisme de masses; Calella ha trobat el seu atractiu en parar el temps. Si  Cadaqués apostava per un model turístic similar, sota els colors blancs i blaus; Calella hi afegeix colors càlids i toscans.

Vora la platja, petita però acompanyada de petites cales, hi ha l’antic nucli pescador i mercantil. I és que Calella, port de Palafrugell, fou coneguda a la segona meitat del s.XIX per ser port de sortida de productes locals (blat, fesols i altres llegums), pel corall i sobretot pels taps de suro. A resés d’espigons i muntanyes, avui Calella resta com important nucli d’activitat turística. Però la vila viu sota l’ombra d’un gegant i així és coneguda: els Jardins de Cap-roig i el seu conegudíssim festival d’estiu. Aquesta potent Institució ha donat a conèixer el lloc per ser escenari de famosos artistes i cuiners de renom, atraient nombrosos visitants que aprofiten per fer estada a Calella. La fama i el negoci s’acaba al finir el festival, matant Calella i condemnant-la al turisme estacional. El fet no deixa de tenir el seu perill: Calella viu del turisme d’estiu, qui augmenta durant el temps que dura el festival d’estiu però després mort sobtadament al Setembre.

No faríem justícia si no augmentéssim el visor i miréssim més enllà de l’estampa a peu de platja. Calella combina un turisme d’encant amb un turisme a primera línia de mar mentre els complexos hotelers i altres negocis empenyen des de tota la perifèria. Si Cadaqués va poder evitar això, Calella esdevé una bonica i petita imatge enmig d’un espai que poc té a veure amb allò que ven. Sort dels últims anys que han apostat pel patrimoni i les referències mercantils del XIX, si bé sovint limitades a una placa indicativa o alguna barca sobre la sorra.

Calella, tant maca i tant condemnada, on es el teu model turístic alternatiu? Palafrugell no pot substituir el teu encant, ni tens per què morir cada any al finir l’estiu. Tan sols apostar per tu i no deixar que et facin ombra:  fires, exposicions, festivals d’hivern, festes de Nadal bora el mar, turisme rural, cantada d’Havaneres,… les mil i una podries aprofitar per ser tant rica i coneguda com ho vas ser abans. Si més no, recorda que tu també tens Història i que aquesta va més enllà del festival.

La perla de Vauban

Etiquetes

, , , ,

Vilafrance-de-Conflent (Languedoc-Roussillon)

Al peu del Canigó, molt a prop de Prades, hi ha una vila tancada entre les seves muralles i mai n’ha gosat sortir-ne. Entre baluards, enormes murs de pedra i forats de canons hi ha Vilafranche-de-Conflent o Vilafranca, avui obra referent de les fortificacions Vauban. La vila, d’origen medieval, bé podria ser l’escenari escollit per a qualsevol director de cinema d’època: una fortificació i un traçat de carrers inalterats, cases d’arquitectura similar, les tavernes i botiges. La vila, de lluny i de prop, és una porta a un altre temps… i així s’ha volgut mantenir i reproduir amb la decoració dels locals, els panells o l’enllumenat públic.

Avui Vilafranche-de-Conflent és un bon exemple de l’arquitectura militar del s.XVII. La vila emmurallada i a recés del riu, es troba al peu de la vall (i pas fronterer obligat) entre les llavors enemigues França i Espanya. D’altra banda, hi ha el castell-baluard de Fort Liberia dalt d’un turó proper. Aquest es troba unit per un passadís subterrani que uneix els dos espais, avui principal reclam turístic per la seva excepcionalitat i per la possibilitat de pujar-hi a través d’aquest túnel. A dia d’avui però el castell resta tant intacte com buit de contingut: una representació a la sala de les dames i una cantina-botiga-recepció. Si busquem algun tipus d’activitat cultural caldrà tornar a la vila, on hi ha diversos punts d’informació i s’organitzen visites guiades per la zona, muntanyisme, espeleologia i un petit museu sobre la història del lloc.

Vist això, l’efecte que rep el visitant és un conjunt urbà coherent, sense gaires sortides de to; i sobretot militar, molt militar. La voluntat per perseverar el lloc fins al límit del “tal com era” porta a contradiccions lògiques i econòmiques. D’entrada, és una fortalesa ja en desús i que ha perdut tota funció defensiva. La vila resta així avui a la sort del turisme, principalment aquell que hi passa ocasionalment per la zona ja sigui per creuar la frontera o es dirigeix a Andorra o alguna pista d’esquí. A més, la forta competitivitat cultural i ofertes d’oci de la zona es presenten potser més atractives o familiars que les fredes i fosques muralles o la pròpia grisor d’una vila en la penombra. Cal recordar aquí Cotlliure, que també és conjunt Vauban, però que ha trobat el seu atractiu en els colors vius i pastel, el sol i un turisme ultra fronterer.

Amb tot, Vilafranche guarda l’encant d’una vila mitjana: carrerons i petites places, restaurants amb cuina tradicional, botigues de records, fleques amb forn de llenya, pàrking gratuït,… i tot a recés d’unes muralles que si bé abans paraven trets, avui protegeixen del vent.

Paleta de colors:

Bandolers i lladres de camí ral

Etiquetes

, , , , , ,

Sant Martí vell – Madremanya – Pedrinyà (o Santuari Angels)

Recorregut: 12 km.

Hi han camins que guanyen la seva fama pels mals que per ells hi circulen. Un d’aquest camins bé podria ser la ruta que avui proposem, al peu de les Gavarres, coneguda fa pocs segles per bandolers i sometent; per pagesos que anaven a la capital i per lladres de camins.

Des de Celrà-Bordils, el primer poble que trobarem serà el St. Martí  Vell. Aparentment petit, el poble mereix una tranquil·la passejada a peu pels seus carrers estrets i tortuosos. La seva església gòtica recorda un passat ric però ja finit, que conviu amb les activitats que avui s’hi practiquen: equitació, ciclisme, turisme rural i restaurants a peu de carretera. Això si, no hi espereu trobar ni botiga ni negoci més enllà d’aquests ja que St. Martí, com els altres municipis que aquí tractarem, viuen (o sobreviuen) com a segones residències d’uns pocs neorurals o d’uns nous afincats adinerats.

Envoltats de bosc i riberes, l’itinerari continua cap a Madremanya. Just abans d’arribar al trencant del camí cap al municipi, a mà dreta trobem la carretera que duu cap al Santuari dels Àngels, visita recomanada si es té temps i ganes ja que allà trobareu serveis de picnic, restaurant, lavabo, botiga i la capella. Tornant a Madremanya, al primer cop d’ull contrasta una perifèria de cases noves amb el cúmul de cases velles que formen el nucli antic. Aquestes cases, algunes d’elles recuperades sota l’estil rústic, són el que resta d’un antiga vil·la medieval tancada i emmurallada. Entre els carrers laberíntics el visitant atent sabrà trobar-hi diverses voltes de pedra, portals medievals i d’època Moderna, pedra sorrenca i restes d’arquitectura rural de temps més recents.

Vorejant Madremanya, s’arriba a un camí, estret però asfaltat, direcció La Pera. Prenent aquesta direcció, a menys d’un kilòmetre de Madremanya, hi ha un encreuament que duu a Pedrinyà i la seva ermita, consagrada a St. Andreu. D’estil romànic, la seva originalitat li bé del seu entorn i de la seva conservació. Envoltada de rosers, arbres, flors i un petit i bucòlic hort; Pedrinyà és un exemple de com una ermita pot esdevenir un lloc ple de color o ser la font d’inspiració d’un impressionista. Aquest jardí i hort troba el seu origen en el propietari de la finca annexa qui, a canvi de gaudir-ne de la vista i de la terra; garanteix l’accessibilitat, cuidant-se de la vigilància i de la conservació del lloc (de la seva pròpia butxaca). És doncs un model de conservació del patrimoni que s’assoleix, si bé no per l’Estat, per mitjans de reciprocitat entre particulars.

A destacar:

– Ruta practicable en cotxe, bici, a peu o a cavall.

– Diversitat de restaurants i cases rurals a la mateixa zona.

– Bona accessibilitat i indicacions clares.

– Coherència entre el paisatge i el patrimoni (almenys, d’entrada).

– Conservació del patrimoni per iniciatives locals o particulars.

– Projecció extraregional, si bé de manera indirecta i gracies als negocis de la zona, els veïns neorurals i el boca-orella.

– Existència de plaques informatives per interpretar el patrimoni i la zona.

A millorar:

– Absència de punts d’informació més enllà dels cartells o mapes.

– Vil·les en alt grau de degradació o en estat ruïnós.

– Alt grau d’abandó dels espais forestals, amb un elevat risc d’incendi.

– Manca d’una ocupació estable de població per implantar negocis bàsics (fleca, carnisseria, …) o espais cívics o socials. Per contra, s’ha disparat l’especulació sobre béns immobles.

– Manca de negocis d’estiu o de temporada que incentivin la visita del lloc.

– Manca d’activitats culturals més enllà de les visites al Patrimoni de la zona.

Paleta de colors:

Cotlliure o Collioure

Etiquetes

, , , , , ,

  Si agaféssim el cotxe i volguéssim anar a Cotlliure (França, a 30 km al sud-est de Perpinyà), el conductor es sorprendria de la facilitat amb que s’hi arriba i amb la que es pot aparcar. Poc just seria començar i comparar les terres gironines amb Cotlliure. Malgrat el fort sentit de pertinença a un passat comú que pugui haver, aquí assenyalarem només aquells detalls aplicables a altres contextos, sense entrar en més polèmiques.  

  Tornant al nostre conductor, Cotlliure compta amb vies ràpides d’accés, abundants i clares senyalitzacions i multitud de pàrquing que, depenen del que estem disposats a caminar, serà o no gratuït. Si descrivíssim el lloc com una vil·la de cares al mar, fortificada i amb platges de sorres grisoses poca justícia faríem al Cotlliure d’avui, ni al seu entorn ni al seu joc de colors. Des del mar o des de la platja, el seu urbanisme s’integra al paisatge. Des del castell als baluards perifèrics, des de les platges fins als barris residencials; formen un conjunt coherent i atractiu a la vista i la carter, amb preus molt similars al de qualsevol lloc de la Costa Brava… i sobretot un espai fet a escala humana. Similar en aquest últim punt a Cadaqués, aviat però trobem diferències evidents (façanes acolorides amb colors càlids i ben pintades) sota el comú paisatge d’una costa abrupte i les vinyes de fons. Vins joves,  garnatxes i pintors a cada carrer són la imatge típica i on s’ofereix als visitants la possibilitat d’endur-se així un bocí del lloc.

  Però parlar de Cotlliure es parlar de la tomba de Machado, però també del gran castell reial. D’origen medieval, avui resta com una de les grans fortaleses del s.XVII, obra de Vauban. Fet amb pedra de la zona, el complex s’arriba a camuflar entre les muntanyes, les quals alhora compten amb baluards que protegien i encerclaven la vil·la. Recomanem la seva visita (4€) doncs ni que fos únicament com a bon mirador, val la pena entrar-hi. Buit de mobles i armes però ple d’exposicions d’art; el castell ofereix avui un itinerari clar, senzill però accessible i atractiu des de l’infant a l’acadèmic.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El contrast arriba amb el bilingüisme tendenciós d’un mercat turístic enfocat pràctica i exclusivament a un públic català. Vil·la estacional, la mort li arriba al acabar l’estiu. Llavors la platja, com les botigues i els cafes; resten deserts i a mercè del turista oportunista o de les festes nacionals del país proper.

A destacar:

– Coherència d’un model urbanístic on s’integra paisatge i vil·la.

– Valor i reconeixement social a la cultura, tant nacional com internacional.

– Bancs, aparadors i espais de picnic conviden al visitant a quedar-se i a gaudir sense preses (inclòs dins del castell).

– Diversitat de negocis i activitats econòmiques, on es combinen sector turístic, vinícola i artístic. Preus competitius i amb valor afegit.

– Accessibilitat, espai de pàrquing i zones de picnic diverses.

–   Ús d’espais públics tradicionalment buits o poc acondicionats (castell o l’esglèsia) per acollir exposicions i tallers culturals.

A millorar:

– Risc d’introduir exposicions poc coherents amb l’espai on s’ubiquen.

– Turisme molt estacional, amb poques polítiques de trencar aquesta tendència.

– Perspectiva d’un públic objectiu pre-configurat o tendenciós, massa enfocat al català i poc atent a les altres nacions o al propi mercat nacional.

Paleta de colors

Arts&chocolates

Etiquetes

, , , , ,

D’entre tots els blogs de pastisseria i dolços, hi ha un que mereix especial atenció: Arts&chocolates. Al llarg de més d’un any de dedicació, detall, amor i creativitat s’han publicat entrades molt diverses però mantenint-se fidel a una línia essencial: el treball ben fet i els contes populars. I és que aquests últims són la font i el fons de molts dels temes escollits: des de la caputxeta a Alícia, passant pel Flautista d’Hamelí. La vinculació entre els postres elaborats i els contes escollits no és casual ni recurrent ja que l’autora busca captar la màgia del relat i plasmar-lo en la seva obra i fotografia.

L’altre punt a destacar és la secció de “postres en 10 min.”, una temàtica original i única a la comunitat blogger del país.  Aquí podrem trobar receptes per als mancats de temps però amants del bon menjar; amb una oferta que engloba des de pain perdu, gelats, batuts… fins a natilles i tartalettes. A més, són receptes pensades per elaborar a casa amb pocs ingredients, fet que ens pot ajudar a resoldre una visita inesperada o a donar-nos capritx després de sopar.

El blog té clares influències de tall francès. Tal i com ens reconeix l’autora, França ha sigut sempre una font d’inspiració i aprenentatge tant per la seva cultura com per al seu estil. L’interessat trobarà així múltiples referències al país gal, no tant per una admiració personal sinó per la necessitat de recorre a aquest país per introduir novetats i creacions avantguardistes. I és que molts dels productes que es citen a les receptes parteixen d’exclusives botiges de la capital o de remotes botiges online. França, en aquest aspecte, presenta una major oferta i accessibilitat als ingredients que no pas el nostre mercat nacional.

Dit això, el lector atent s’haurà adonat que el blog correspon a l’autora gironina Adriana Gómez, reconeguda professional del disseny i la comunicació (fet que queda reflectit en la claredat i empatia de les explicacions). Arts&chocolates esdevé així una pàgina ben posicionada dins de la comunitat blogger, present al Facebook i Twitter; no per “enchufe” ni amistats, sinó per mèrit i una dedicació sempre gratuïta a allò que li agrada. El fet de no ser una pàgina de masses o de milers de “Me gusta” es reflexa però qualitat dels seus contactes: Adriana col·labora amb Plandechicas, ha estat present en actes benèfics i és coneguda pels bloggers gastronòmics de més renom de l’Estat.

Trobareu el blog a:

http://artschocolates.wordpress.com/

Entre vinyes i oliveres…

Etiquetes

, , , , , , ,

Viles: Capmany-Espolla-Rabós. Recorregut: 13 km.

Partim del municipi de Capmany (15 km. al nord de Figueres). Capmany pertany a aquelles viles que encara recorden un passat medieval. El seu recinte fortificat (situat a l’entrada del poble) estava sota els Campany, nom de la família que ostentaria el títol de baró fins la seva extinció i qui foren un dels més poderosos i fidels vassalls del comte d’Empúries. Pocs estudis citen l’època moderna del lloc, si bé està més estudiat el conflicte arran de la invasió napoleònica i la greu crisi que, com gran part de les vinyes de la zona, portaria la fil·loxera a la segona meitat del s.XIX. Capmany guarda encara traces en la memòria de l’exili republicà arran de la Guerra Civil espanyola, aspectes que ara es recuperen gràcies als projectes del Memorial Democràtic.

Capmany, pel nouvingut, es presenta avui com una bella vila residencial, amb restaurants i cases rurals de cuina tradicional, plat generós i preu assequible. Enfilant el camí fora muralla cap al nord, a pocs metres, trobem l’ermita que guarda el pas cap als estanys de la Jonquera (espai que tractarem en una altra ocasió amb més detall). Abans d’arribar-hi però, trobem ja diversos cellers que recullen un dels productes típics de l’Empordà: vi jove i garnatxa. Ens agradin o no, la visita al celler és més que recomanable ja que el més antic data una cava del s.XV. Neta i tranqui-la, la vila Capmany pot ser l’inici o final del nostre recorregut ja que els seus serveis satisfan a un públic amb clara vocació rural.

Sortint de Capmany i tornant a la carretera GI-602, trobem just a l’entrada al poble el camí cap al barri de La Vall. Aquest petit nucli, situat a pocs metres de Capmany, paga el fet de desviar-se: vora un bucòlic rec trobem un grup de masos i cases on poder trobar repòs a peu del camí i un regal per a la vista. Ara bé, aquí no hi espereu trobar-hi ni bar, ni restaurant o botiga ja que únicament és un barri “dormitori”.

Retornant a la GI-602, camí cap a Espolla, podrem veure els camps que nodreixen de vi les barriques i cellers de la zona, intercalant-se amb cultius cerealístics més o menys tradicionals. Deixant enrere el municipi de St. Climent de Sescebes, arribem a Espolla. Vila reformada, Espolla compta amb una de les cooperatives vinícoles més importants i de més llarga tradició, amb vins blancs, rosats, … i per descomptat garnatxa i moscatell; però també oli produït amb la collita de les Alberes. Envoltada de vinyes i oliveres, Espolla brinda l’encant d’un poble petit: pocs serveis però fraternals, un paisatge vinícola i d’olivera recuperat i un passeig tranquil pels carrers i carrerons… tot entorn el principal motor econòmic: la cooperativa, l’enoturisme i l’oli.  És significatiu que, el primer diumenge després St. Sebastià es celebri la fira de l’oli i l’olivera. Però Espolla té també la seva història, testimoniada amb les restes del seu castell medieval del s.XII (ara repartit entre diverses cases) i, com altres espai de l’Albera, compta amb un conjunt megalític de diferents dòlmens, avui reclam turístic encara per potenciar.

Finalment, Rabós.  Dels tres és el més petit i menys poblat. Fundat pel monestir de Colera, el poble es situa en un terreny abrupte, cobert de alzines sureres i pedra seca. La seva església, romànica i  fortificada, recorda els perills del passat medieval. Avui s’ha condicionat com a un excel·lent mirador. Carrers tortuosos i estrets priven del pas amb cotxe, però paga la pena pujar fins el citat mirador, des d’on es poden veure el pas de Banyuls i el Torn, així com els recs propers de l’Orlina i el de St. Quirze. Aturat en el temps on es podia viure de l’agricultura de secà, Rabós es veu avui obligat a la vinya o la despoblació.

A destacar:

– Gran disponibilitat de pàrquing gratuït.

– Bona senyalització de les vies i municipis.

– Fàcil accés en moto, bici o cotxe.

– Existència de vies secundàries per fer en bicicleta.

– Restaurants i cases rurals ofereixen menjars amb productes tradicionals i del país.

– Pàgines web dels cellers i cooperatives de la zona.

A millorar:

– Nul·la connexió entre els espais més enllà del paisatge i els cultius.

– Oferta apta per a un públic rural o familiar, descuidant se els sectors més joves. Aquests últim es veuen limitats a la tradicional festa del poble (i com a molt, ja que a aquestes sovint hi ha música per a un públic major de 45 anys) o al fútbol regional.

– Manca de zones de picnic; i on hi són, es troben en mal estat o prop de zones poc agradables (prop de la carretera o massa exposades).

– Lavabos públics, gelateries, botigues amb productes bàsics… són punts que, per la manca d’habitants o visitants poden semblar poc viables, però si els municipis actuessin en xarxa i apostessin pel paisatge i el seu patrimoni comú, serien més fàcilment projectats a un públic més ampli i més atractiu econòmicament… inclòs pels joves.

Paleta de colors

De les rutes i itineraris

Etiquetes

, , ,

Com tot viatge, elaborar una ruta és sovint un acte purament subjectiu. Sense negar-ho, és pot afirmar però que l’itinerari ha de complir uns mínims: coherència, fàcil connexió entre els punts a visitar, certa relació entre la temàtica i allò que es vol fer o explicar,… Altres vegades, quan ens movem d’un lloc a un altre i mirem el paisatge, aquest ens pot suggerir alguna ruta fruit de la primera impressió. Aquí tractarem rutes ja establertes i proposarem de noves, assenyalant els seus potencials o avisant de les seves mancances.

Algunes de les rutes que aquí proposarem enllaça amb l’idea de la sugerència del paisatge. Cal dir, que primer ha calgut informar-se dels negocis del lloc, de la seva història, conèixer el terreny i veure com està connectat, la seva accessibilitat, punts de interès i veure quin projecte es podria aplicar i sota quina temàtica. A més, cal sempre tenir present el públic objectiu, si la ruta satisfarà allò que se’n espera, si és massa llarga o massa curta,.. i que configuraran el cos de valors i caràcters de l’itinerari. I tot això sense perdre mai de vista el nostre propi objectiu a través d’aquest blog: els petits detalls del patrimoni i paisatge, dels seus pros i contres, dels seus negocis i dels que podrien haver-hi,.. en resum, considerant dels seus colors.

Cadaqués

Etiquetes

, , , , , , , , , ,

     Oh Cadaqués! vila internacional! clàssic de l’estiu! la teva bellesa es guanya amb el temps. Cadaqués és lloc conegut. Petita i acollidora, els seus encants s’entrecreuen amb pinzellades típiques (algunes massa típiques): l’omnipresent Dalí, sol i platja i algun hippie reformat. Però aquí deixem de banda els tòpics per endinsar-nos en els més bells detalls d’una antiga vila. Primerament, advertir el visitant que porti càmera fotogràfica. I és que Cadaqués guarda incomptables racons fotogènics, creats i mimats en gran coherència. Bars i terrasses, botigues i tapes s’estenen al llarg de les platges i cales. Sense caure en un turisme de masses, s’hi poden trobar opcions per a tots els estils, ni massa grans ni massa petits. Cadaqués sembla feta a mida humana, un oasi blanc enmig de seques muntanyes i l’escarpada costa. El paisatge no resta aïllat de la vila, sinó que s’ha condicionat: les platges són fàcilment accessibles en cotxe (sempre que vulguem i puguem pagar pàrking), prop l’una de l’altre. A més, escales que baixen arran del camí de ronda condueixen a petites cales, algunes amb embarcadors, des d’on saltar al aigua. Aquests espais es transformen així en un lloc idíl·lic per a realitzar trobades en “petite comité” ja sigui al matí, tarda o nit.

    Més enllà dels nous i luxosos xalets a peu de platja (i de legalitat dubtosa, si recordem la llei de costes), cal destacar els carrerons estrets i tortuosos del nucli de la vila. L’empedrat recorda l’essència del que fou un antic poble de pescadors, accessible únicament des de mar fins fa poc i on encara es pot veure la distribució de magatzems per a les xarxes, barques i alguna taverna improvisada.

Cadaqués, Cadaqués… guarda l’encant del passat tenyit amb el seu blanc. Cadaqués paga (sobradament) els 20 minuts d’un camí ple de corbes. I és que com hem dit, Cadaqués ha viscut d’espatlles a la terra i de cares al mar. Durant anys només es podia accedir des del mar i per això es va salvar del horror dels grans hotels i gratacels. Aquest aïllament, aquest “únic camí” ha sigut la seva salvació… però ho ha pagat amb el sacrifici de la seva joventud. Cadaqués, encara avui, s’adreça a un públic familiar o major de 30 anys: els joves estan, ara per ara, condemnats al avorriment més enllà d’un cap de setmana.

Paleta de colors per descriure Cadaqués

Delfià

Etiquetes

, , , , ,

   D’aiguamoll a pedra seca. Així podríem descriure la història de Delfià, un paisatge de constrastos on molts elements delaten un passat de canvis. Situat entre Garriguella i Rabós (Alt Empordà); fins al s.XVII fou un espai pantanós, ple de mosquits, lladres i fugitius. Amb els anys, la ramaderia intensiva i l’assecament de camps per l’expansió dels cultius de secà acabaren imposant-se. Resta avui d’aquell canvi l’aridesa del sòl i la gran bassa que recull l’aigua dels camps, com apareix a la fotografia.

Testimoni d’alguns d’aquest canvis bé podria donar-ne la solitaria capella de St. Romà ubicada al lloc. I és que Delfià, encara avui, continua essent més lloc de pastors que no pas de turístes. Allà el visitant no trobarà ni cafés, ni restaurants, ni botigues properes… però trobarà ombra per seure’s i berenar i endur-se una pintoresca fotografia del lloc.